UN MUNDIAL SOTA VIGILANCIA 1978

Per acomiadament durant uns dies, vos envie un article que tenia preparat per al dia 30.

El proper 30 de juny es compleix 30 anys de la vergonyosa final del Mundial d’Argentina. (Per cert mundial al que no va anar Johan Cruiff).

Llegiu l’article de Federico Rivas Molina.

Els periodistes que havien arribat de tot el món per cobrir el Mundial del 1978 a l’Argentina es van dividir. La immensa majoria van anar a l’estadi del River Plate, on el dictador Jorge Rafael Videla demanava "a Déu que aquest esdeveniment sigui una contribució per afirmar la pau". Però un grup de periodistes holandesos van pensar que la notícia estava a l’altre costat, a la Plaza de Mayo, on unes 200 dones que la dictadura anomenava "boges" demanaven pels seus fills amb el cap cobert amb un mocador blanc.

El relat punyent que va captar la ràdio holandesa, amb una mare embolicada en llàgrimes que demanava ajuda, va ser la postal d’una Argentina fragmentada. Trenta anys després d’aquell Mundial que va guanyar l’Argentina, diversos organismes de Drets Humans faran un partit homenatge a l’estadi River Plate que han anomenat L’altra final, el partit per la vida i els drets humans, organitzat per l’Institut Espai per a la Memòria (IEM), que agrupa la majoria d’associacions de víctimes de la dictadura argentina (1976-1983). El partit comptarà amb la participació d’exjugadors d’aquella selecció campiona, integrants de la selecció actual i joves no professionals en representació de les víctimes. Una tribuna completa de l’estadi quedarà buida, en representació dels 30.000 desapareguts que va deixar el terrorisme d’Estat. "Serà la cancel·lació d’un deute pendent. El Mundial va ser utilitzat per la dictadura per oferir una imatge de pau i tranquil·litat que era falsa", diu Ana María Careaga, directora executiva de l’IEM. Per això l’homenatge s’iniciarà al migdia amb una marxa des del més pròxim dels centres clandestins on s’allotjaven els desapareguts, l’Escola Mecànica de l’Armada (ESMA), avui convertida en un centre cultural i museu. A només quinze carrers de l’estadi River, els supervivents de l’ESMA van relatar que en aquell moment podien sentir els crits de les tribunes durant els partits i podien distingir clarament quan l’Argentina feia un gol, mentre estaven encadenats i encaputxats.

Careaga, filla d’una de les fundadores de Madres de Plaza de Mayo, que van ser assassinades per l’excapità de l’armada, Alfredo Astiz, va ser detinguda amb només 16 anys i estant embarassada: "Recordo que quan estava segrestada en un soterrani hi havia una part que era la infermeria. Quan m’hi portaven a curar-me les ferides de les tortures vaig sentir un camió que estava de celebració. Aquest era el contrast d’un país atapeït de camps de concentració i, per altra banda, i entre cometes, de civilització".

Rebuda ambivalent

L’organització de l’altra final va tenir una recepció ambivalent entre els jugadors campions del 78, molts dels quals han passat els últims 30 anys havent de justificar la seva participació. Tres dies abans d’iniciar-se el Mundial, la selecció va ser convidada per Videla a la Casa Rosada. "Així com el comandant convoca la seva tropa abans del combat, els vull exhortar que guanyin", els va dir el president. Mentrestant, una circular oficial advertia la premsa que estava prohibit criticar la selecció.

Alguns d’aquells jugadors, inclòs l’entrenador César Luis Menotti, no seran diumenge al camp del River. "No necessito reconciliar-me amb res ni amb ningú. No hi aniré. De cap manera hi participaré", va dir contundent l’exentrenador del Barça. D’altres, en canvi, jugaran el partit però han aclarit que no tenen sentiment de culpa. Com Leopoldo Jacinto Luque, un dels golejadors d’aquell equip: " A mi les passades me les donava (Mario) Kempes, (Daniel) Bertoni, jo mai vaig fer un gol a un centre de Videla, (el brigadier Orlando), Agosti o (l’almirall Emilio) Massera. No vaig tenir cap relació amb els militars, excepte quan van venir al vestidor o ens van donar el premi".